Aprenem a escriure literatura

Aquest any, com cada any, he anat a fer la cavalcada de reis a Vic. M'encanta repartir il·lusions als nens, veure que quan els mires, o assenyales, o els toques, els seus ulls criden il·lusió als quatre vents. La boca els hi queda tan oberta que se'ls hi asseca. Els hi cau la bava! Aquest any, però quan vaig sortir de la cavalcada la meva mare em va fer arribar una notícia: la meva àvia s'havia mort. Ja feia tres anys i mig amb alzheimer, al principi, només es tractava de posar els macarrons amb el plàstic al forn, o de posar papers a la nevera. Però va anar empitjorant. Aleshores se n'oblidava de persones més llunyanes, aquelles que només venien a veure-la un cop cada any. Més tard, va arribar a la fase de dir coses ximples, com per exemple que en Joan, el seu marit i el meu avi ja mort, estava sota la taula, o girava els dies, per exemple en ple octubre, deia: "No m'han agradat les campanades de cap d'any d'ahir". Ja llavors va deixar de caminar,

Aquest any, ha estat un any diferent. Cada any, quan s'acostaven aquestes festes tant i tan curtes, fèiem el pessebre, decoràvem feliços i amb molta alegria l'arbre de nadal... Aquest any, però, ha estat una mica diferent, ja que com quan s'acostaven les vacances fèiem el pessebre, l'arbre de nadal... La cosa va estar quan va ser l'hora de posar l'agradable tió, al costat del bonic arbre. Després de molt buscar, el tió no va sortir per enlloc. Cadascú anava aportant idees diferents. Cada vegada més esbojarrades. Com que anaven sortint aquestes idees anàvem buscant a diferents llocs: que si a les golfes, que si al traster, que si a casa l'àvia. Finalment, en veure que no el trobàvem, vam decidir ajuntar els bonics regals del tió, amb els dels reis mags de l'orient.