El millor regal de reis

Aquest any, com cada any, he anat a fer la cavalcada de reis a Vic. M'encanta repartir il·lusions als nens, veure que quan els mires, o assenyales, o els toques, els seus ulls criden il·lusió als quatre vents. La boca els hi queda tan oberta que se'ls hi asseca. Els hi cau la bava! Aquest any, però quan vaig sortir de la cavalcada la meva mare em va fer arribar una notícia: la meva àvia s'havia mort. Ja feia tres anys i mig amb alzheimer, al principi, només es tractava de posar els macarrons amb el plàstic al forn, o de posar papers a la nevera. Però va anar empitjorant. Aleshores se n'oblidava de persones més llunyanes, aquelles que només venien a veure-la un cop cada any. Més tard, va arribar a la fase de dir coses ximples, com per exemple que en Joan, el seu marit i el meu avi ja mort, estava sota la taula, o girava els dies, per exemple en ple octubre, deia: "No m'han agradat les campanades de cap d'any d'ahir". Ja llavors va deixar de caminar, de parlar... Va haver-hi un temps que només et responia les coses bàsiques com si, no, hola... Durant molt temps va estar en aquesta fase. També reia quan anàvem alguns dels seus néts i li fèiem alguna gracieta. Més endavant, ja no reia, i només contestava aquelles preguntes algun dia molt de tant en tant si estàvem de sort. Per acabar, ja no gesticulava bé. S'afogava amb el menjar, ja que no movia la boca, i no movia ni tan sols els braços, ni tan sols la mirada. En plena cavalcada de reis, va deixar de respirar. Estic content perquè l'última imatge que em va quedar, l'última vegada que la vaig veure, la meva àvia estava molt bé. Responia les preguntes que li feia. Va parlar amb nosaltres, va somriure i ens va mirar als ulls. Feia molt que no l'havia vista tan bé. Jo crec que per ella, aquest era el millor regal que els reis li podien donar. Em quedo amb una bona imatge d'ella. M'havia cuidat molt. El meu pare em va dir una frase que mai oblidaré: "Si hi ha quelcom més enllà del cos, mereixi pau i serenor."