Una nova casa

-
El meu pare feia dies que es volia comprar una casa a l'Empordà, per a ell, aquest lloc, és el més tranquil, inspirador i relaxant de tots el que poden existir. L'altre dia, el seu desig es va complir. Va trobar una casa a Palafrugell. De seguida que li van donar les claus, ens la va voler ensenyar. Ell no parava de dir-nos que era molt petita, però per a mi: La casa és molt gran, inspiradora, vella, però pràctica, de platja però elegant. És com una petita mansió d'un ric. Un terrat, 3 habitacions, tres lavabos. Ho té tot. Per a mi és la millor casa de totes les que vaig anar a veure amb el meu pare. La veritat, la petita barraca de platja, m'encanta.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Quan no saps què fer...

-
A vegades, la gent viu circumstàncies en què se sent incòmode i no sap què fer. Aquesta setmana, els meus dies han estat plens d'aquests moments. Tot va començar dissabte, al partit de bàsquet contra el Manlleu. Un nen del meu equip, es va enfadar molt. Va començar a xutar la banqueta i a dir paraulotes. Jo, que estava allà assegut, no sabia ben bé com reaccionar. Era indicat dir-li que es tranquil·litzés? O potser ho hagués espatllat més? Al final, i per sort, l'entrenador el va portar al vestidor per parlar amb ell. Quan van sortir, el nen ja s'havia tranquil·litzat i el partit va seguir sense gaires entrebancs. Tota la setmana ha estat plena de situacions com aquesta: gent enfadada, gent plorant, desenganys amorosos... Jo no sé mai què fer en aquestes situacions. Es tracta d'intentar calmar l'ambient i parlar amb l'afectat, em deia un amic, però no era pas ell el que estava allà al mig.
Més informació

El millor regal de reis

-
Aquest any, com cada any, he anat a fer la cavalcada de reis a Vic. M'encanta repartir il·lusions als nens, veure que quan els mires, o assenyales, o els toques, els seus ulls criden il·lusió als quatre vents. La boca els hi queda tan oberta que se'ls hi asseca. Els hi cau la bava! Aquest any, però quan vaig sortir de la cavalcada la meva mare em va fer arribar una notícia: la meva àvia s'havia mort. Ja feia tres anys i mig amb alzheimer, al principi, només es tractava de posar els macarrons amb el plàstic al forn, o de posar papers a la nevera. Però va anar empitjorant. Aleshores se n'oblidava de persones més llunyanes, aquelles que només venien a veure-la un cop cada any. Més tard, va arribar a la fase de dir coses ximples, com per exemple que en Joan, el seu marit i el meu avi ja mort, estava sota la taula, o girava els dies, per exemple en ple octubre, deia: "No m'han agradat les campanades de cap d'any d'ahir". Ja llavors va deixar de caminar,...
Més informació

Un dia màgic

-
29 de gener. Fa catorze anys que vaig néixer. Catorze. Catorze anys de vida, catorze anys de respiracions, de moments. Catorze anys aguantant-me. Potser aquest any, es mereix el catorze com a número d'or, potser no. Catorze anys d'alegria, de tristesa, de nervis, poderosa enveja que s'apodera de nosaltres. Catorze. Potser per algú, catorze és molt. Potser no. Què són catorze anys per aquelles persones que en tenen 100. Què són tots aquests anys per un una vella tortuga de 500. I la gran pregunta aquí ve. Què són catorze anys?
Més informació